Passa al contingut principal

FrancescBosch i Morata


valencianista republicà i home de govern



L’estrena del documental “Bosch i Morata. Sempre els quatre”, una estrena llargament esperada, ens ofereix una ocasió oportuna per traure al carrer una de les figures emblemàtiques del valencianisme de la II República, per desgràcia massa desconegut.
Francesc Bosch i Morata, nascut a Xàtiva l’any 1902, era un metge republicà molt compromès en la política valencianista de la seua època.  En aquesta direcció, va col·laborar activament en periòdics tals com:
Va presidir el Centred’Actuació Valencianista C.A.V. i fou un membre destacat de l’AgrupacióValencianista Republicana i líder indiscutible del PartitValencianista d’Esquerra i d’Esquerra Valenciana.
La seua gran obra la constitueix el seu programa ambiciós que va traçar-se en accedir al càrrec de diputat de Cultura de la Diputació de València, un càrrec que va intentar dotar-lo de les competències pròpies d’una conselleria. Així doncs, el considerem com a un conseller testimonial d’un govern que encara quedava lluny de reconquistar la Generalitat. De fet, va ser decisiva la seua contribució al progrés del procés autonomista valencià i al creixement d’organismes institucionals i administratius durant el govern atzarós de la República.
Ben mirat, el conseller Bosch i Morata va ser capaç de crear institucions tan significatives com l’Institut d’EstudisValencians (a imitació de l’Institut d’Estudis Catalans). Entre tants d’altres grans objectius que s’havia plantejat, però que la guerra va ofegar, hi havia la gran Biblioteca Nacional del País Valencià.
Sota la dictadura franquista va haver d’optar per l’exili, juntament amb tants i tants republicans que havien deixat els millors anys de la seua vida per la democràcia, la dignitat i el progrés del país Valencià. Després de suportar itineraris penosos –com fou habitual a l’exili– va acabar instal·lant-se a Mexicali, Mèxic, la ciutat que el va acollir i en la qual va trobar la mort, l’any 1952.
Com a mostra, exemplar i engrescadora, de companys seus en la causa valencianista i en l’exili, ens plau de deixar ací testimoni de dos castellonencs irrepetibles, Gaetà Huguet Segarra i Miquel Penyai Masip, també metge, com Bosch i Morata.

Vicent Pitarch Almela 

Entrades populars d'aquest blog

Cinisme semàntic i poder autoritari

Benvolgut, benvolguda,Et convidem a la Lliçó Inaugural Josep Irla 2019-2020, que enguany anirà a càrrec d’Ulises Moulines, catedràtic emèrit de filosofia de la Universitat de Munic i membre de l’Acadèmia de les Ciències de Baviera. Sota el títol «Cinisme semàntic i poder autoritari», el ponent oferirà una conferència a l’Aula Magna de la UB-Campus Raval (c/Montalegre 6, Barcelona), divendres 15 de novembre a les 12 hores. En acabar, se servirà un refrigeri.Per assistir-hi, cal inscripció prèvia a través del web irla.cat/llicoirla2019/. L’acte és gratuït.

'Soy ibicenca, no catalana', per Joan Miquel Delfa

L’últim programa de febrer de 2018 escolte la revista de premsa del programa matinal de Radio Nacional de España... realitzada per un italià: primera manca de congruència, i ho dic sense gens de xenofòbia; ítem més: els/les naturals d’aquella península cauen en general molt i molt bé a molts valencians, com ara Raimon.

Doncs este periodista estranger, per cert amic de Sa Majestat Joan Carles I, empra minuts de ràdio pública per a tot el “territorio nacional” en la “cuestión catalana”, i a continuació passa a llegir el titular de premsa que encapçala este article, referint-se a una metgessa contra “la imposición” de la llengua de Llull... a les Balears: fi de la discussió racional.

Fa anys que publique l’obvietat, gens admesa a l’Espanya castellana, que racionalment no es pot “imposar” la llengua autòctona; podem usar-la poc, no gens, molt, revitalitzar-la, recuperar-ne l’ús social, normalitzar-la... però no imposar-la, per definició.

Personalment reconec la incomoditat d’explicar pero…