Passa al contingut principal

'Soy ibicenca, no catalana', per Joan Miquel Delfa

L’últim programa de febrer de 2018 escolte la revista de premsa del programa matinal de Radio Nacional de España... realitzada per un italià: primera manca de congruència, i ho dic sense gens de xenofòbia; ítem més: els/les naturals d’aquella península cauen en general molt i molt bé a molts valencians, com ara Raimon.

Doncs este periodista estranger, per cert amic de Sa Majestat Joan Carles I, empra minuts de ràdio pública per a tot el “territorio nacional” en la “cuestión catalana”, i a continuació passa a llegir el titular de premsa que encapçala este article, referint-se a una metgessa contra “la imposición” de la llengua de Llull... a les Balears: fi de la discussió racional.

Fa anys que publique l’obvietat, gens admesa a l’Espanya castellana, que racionalment no es pot “imposar” la llengua autòctona; podem usar-la poc, no gens, molt, revitalitzar-la, recuperar-ne l’ús social, normalitzar-la... però no imposar-la, per definició.

Personalment reconec la incomoditat d’explicar perogrullades, sobretot quan intente raonar amb qui no vol raonar sinó simplement “tindre raó”, en este cas ultra-castellanistes, partidaris d’estendre la digníssima llengua de Cervantes a territoris més-enllà-de l’anomenat científicament domini lingüístic castellà.

Un altra perogrullada incòmoda d’explicar és la diferència entre llengua personal, familiar, íntima... de llengua del lloc: el castellà/valencià/eivissenc és la llengua pròpia de les Castelles/quasi tot l’Antic Regne/Eivissa... tinguen la llengua personal que tinguen.

Perquè esta setmana també ha sigut notícia, difosa per ràdios i mitjans locals, la protesta de pares i mares d’alumnes per un fullet de Conselleria que pretén “la imposición del valenciano” a les escoles de Castelló i poblacions circumdants... de l’actual Comunitat Valenciana.

La seua afirmació “la sociedad valenciana es bilingüe” és la tergiversació necessària per autojustificar el propòsit inconfessable: el seu autoatorgat “Dret a Ignorar” la llengua autòctona. La prova del 9 d’esta manipulació exterminadora és constatar la impossibilitat legal (“atado y bien atado”) dels pares i mares de les diferents Espanyes de protestar contra la imposició (sense cometes) del castellà més enllà de l’Espanya castellana. I rematant encara més esta ja rebatuda afirmació: amb l’actual Constitució de 1978, que obliga (imposa sense cometes) a conéixer únicament el castellà, l’única manera de ser bilingües (2 llengües) és usar la segona (2a) llengua també oficial ací. Més i més encara: la societat valenciana la formen els/les empadronats/ades de les tres províncies valencianes que parlen dos-cents i escaig idiomes, no dos: és un fet objectiu.

Sobre la victimista “imposición” del català (també oficialment “llengua pròpia” de Balears) a la metgessa d’Eivissa esmentada pel locutor italià, són definitius els arguments mèdics que constaten l’òbvia necessitat que doctor/a i pacient parlen el mateix idioma: Respecte pel pacient... almenys entendre’ls quan parlen.

L’actual Reino de España admet que pares monolingües castellanoparlants àdhuc estrangers protesten contra la llengua autòctona d’Eivissa i Castelló, però nega als encara espanyols no-castellans que puguen protestar “Som eivissencs/castellonencs, no castellans.”

Entrades populars d'aquest blog

Cinisme semàntic i poder autoritari

Benvolgut, benvolguda,Et convidem a la Lliçó Inaugural Josep Irla 2019-2020, que enguany anirà a càrrec d’Ulises Moulines, catedràtic emèrit de filosofia de la Universitat de Munic i membre de l’Acadèmia de les Ciències de Baviera. Sota el títol «Cinisme semàntic i poder autoritari», el ponent oferirà una conferència a l’Aula Magna de la UB-Campus Raval (c/Montalegre 6, Barcelona), divendres 15 de novembre a les 12 hores. En acabar, se servirà un refrigeri.Per assistir-hi, cal inscripció prèvia a través del web irla.cat/llicoirla2019/. L’acte és gratuït.

Restrigint democràcia, per Bernat Joan i Marí

El procés d’aprimament de la democràcia espanyola és de manual. L’únic que, dins tot aquest procés, se’ns presenta com un interrogant és quan la Unió Europea dirà prou. En algun moment passarà, però no sabem quan. De moment, ja han deixat que el Regne d’Espanya anàs molt més enllà del que alguns, ingènuament, fa només uns mesos, hauríem cregut.

Què s’ha fet, des dels òrgans de poder espanyols per carregar-se la democràcia? Vegem-ne alguns passos:

Primer: anar bandejant el poder dels diputats i augmentant el dels no electes. La cosa és ben senzilla. A les democràcies que funcionen com toca els diputats són inviolables, no poden ser jutjats i no poden ser portats a la presó sense l’autorització del parlament del qual formen part. Si un jutge pot imputar un diputat, jutjar-lo i empresonar-lo (o, fins i tot, empresonar-lo sense haver-lo jutjat) és que el sistema polític en qüestió pot ser qualificat de qualsevol altra cosa, però no de democràcia. Un jutge només s’ha de poder ficar amb un …

'Manolo, la cena te la haces solo', per Joan Miquel Delfa

El 8 de març llig esta pancarta feminista. Només en plantege dos preguntes:

1)Quants homes hui i xiquets (homes de demà) saben que l’ONU reivindica oficialment des de 1975 la primera manifestació (Lisístrata a banda) de 1857 de treballadores recordant l’assassinat de més de cent adolescents obreres tèxtils en 1911 tancades pel propietari en l’incendi de la fàbrica? Des de l’àmbit d’esta Associació Cultural Valencianista, amb dolor i sense exclusions plantege: Quants homes són conscients d’estos assassinats... en este dia de les Festes de Magdalena uns dies abans de Falles i un trimestre abans de Fogueres?

2)Analitzant esta pancarta escolte pel carrer una dona amb evident bona voluntat cridant repetidament “Ocho de marzo huelga feminista”, i en plantege... perquè causa tan justíssima cau en part dels defectes que denuncia; com caïen en el masclisme en la intimitat familiar àdhuc els actius anarquistes de Durruti als anys trenta, com cauen hui els suposadament idealistes anarquistes fra…