Passa al contingut principal

Castellón no és castellano, per Joan Miquel Delfa



Així ho entendran els monolingües?
L'actual "discussió" per la denominació oficial de la capital de La Plana (Alta) és molt senzilla per al valencianisme: Les Institucions acceptaran la normalitat o perpetuaran l'anormalitat?
-Benicarlón, Matarón, Vinalopón... Absurd. Fi de la discussió racional.
Podria repetir ací més arguments racionalment irrebatibles, alguns publicats humilment fa ja una dècada per este ciutadà del Reino de España empadronat ací quan encara vivia Franco. N'hi ha prou amb l'argument que cal diferenciar traducció d'empastre. "Castellón" no és castellà, sinó empastre comés per hipercorreció d'alienadors culturals, d'anormalitzadors lingüístics, perquè
-Castelló en castellà és Castillito de La Llanura, Cabanes és Cabañas, Vila Joiosa és Villa Gozosa i no Joyosa, Figueres és Higueras i no Figueras...
-Anàlogament Torrejón en valencià no és Torreió, Toledo no és Tolet, Mondoñedo no és Mondonyet, Oviedo/Ovieu no és Oviet... (per bé que hi ha tradició d'anomenar Saragossa a Zaragoza, per l'òbvia qüestió de fonemes propis, com el cas invers de l'esa sonora de l'esmentada localitat alacantina per als castellans.)
No és casualitat que partidaris de perpetuar "Castellón" són els mateixos que s'oposen a l'oficialitat de l'asturià a Astúries. Són els mateixos ultracastellanistes que (perversament) protestaven en 1979 contra el "cambio" de noms de Places "del Caudillo"... quan el canvi de noms el feren ells en 1938 a Castelló, i per la força, de les armes, llevant el genuí Porta del Sol.
Però la clau és una altra paraula que acabe d'esmentar: Empadronat.
Perquè segons la legislació vigent: valencians/anes són els/les empadronats/ades als municipis de Castelló, Alacant i València... amb la llengua personal que usen oralment i/o per escrit. Per damunt de preferències subjectives estan els fets objectius.
Hi resistiré la temptació de referir-me a l'enèsim intent dels ultracastellanistes contra la normalització escolar del Principat, contra l'ací demonitzada immersió lingüística catalana... de la qual no he llegit ni sentit cap "tertuliano" recordar que és un model d'integració premiat pel Consell d'Europa. Repetisc: la immersió ha estat premiada a Europa.
En síntesi: al Reino de España tenen drets lingüístics només els castellanoparlants. Pitjor: fan força i pressió mediàtica per aconseguir el Dret a Ignorar, l'empobridor Privilegi a Menysprear fins a l'extrem les anomenades constitucionalment "lenguas españolas". Privilegi és un dret de què disposen només uns contra els altres, Privilegi és poder ordenar "Háblame en cristiano/castellano" mentre els autòctons no tenen dret a ordenar "Parla'm en cristià/valencià". Nota: Crist no parlava castellà ni valencià.
Simplement hi afegisc la constatació que Castelló de La Plana antigament era Castelló de Borriana (batalleta que no ve al cas), i proves documentals també constaten el fet objectiu, hui deliberadament amagat, que fins ben entrat del segle XX el castellà era massivament ignorat pels habitants d'esta capital de "província"... del participi llatí "vençuts". En concret moltes publicacions del primer terç de l'última centúria instaven les Autoritats a contractar traductors davant la ignorància de la llengua de Cervantes per part de moltíssims castellonencs quan anaven per exemple als Tribunals, no entenien què els deien els funcionaris de la Administración de Justicia".
Concloent: Castelló no és castellà, ni en la (d'altra banda respectabilíssima) llengua cervantina. Els bilingües respectem el foraster, sí, l'entenem, el sabem llegir i escriure... malgrat que els forasteritzants no respecten l'autòcton.

Joan Miquel Delfa

Entrades populars d'aquest blog

Restrigint democràcia, per Bernat Joan i Marí

El procés d’aprimament de la democràcia espanyola és de manual. L’únic que, dins tot aquest procés, se’ns presenta com un interrogant és quan la Unió Europea dirà prou. En algun moment passarà, però no sabem quan. De moment, ja han deixat que el Regne d’Espanya anàs molt més enllà del que alguns, ingènuament, fa només uns mesos, hauríem cregut.

Què s’ha fet, des dels òrgans de poder espanyols per carregar-se la democràcia? Vegem-ne alguns passos:

Primer: anar bandejant el poder dels diputats i augmentant el dels no electes. La cosa és ben senzilla. A les democràcies que funcionen com toca els diputats són inviolables, no poden ser jutjats i no poden ser portats a la presó sense l’autorització del parlament del qual formen part. Si un jutge pot imputar un diputat, jutjar-lo i empresonar-lo (o, fins i tot, empresonar-lo sense haver-lo jutjat) és que el sistema polític en qüestió pot ser qualificat de qualsevol altra cosa, però no de democràcia. Un jutge només s’ha de poder ficar amb un …

'Manolo, la cena te la haces solo', per Joan Miquel Delfa

El 8 de març llig esta pancarta feminista. Només en plantege dos preguntes:

1)Quants homes hui i xiquets (homes de demà) saben que l’ONU reivindica oficialment des de 1975 la primera manifestació (Lisístrata a banda) de 1857 de treballadores recordant l’assassinat de més de cent adolescents obreres tèxtils en 1911 tancades pel propietari en l’incendi de la fàbrica? Des de l’àmbit d’esta Associació Cultural Valencianista, amb dolor i sense exclusions plantege: Quants homes són conscients d’estos assassinats... en este dia de les Festes de Magdalena uns dies abans de Falles i un trimestre abans de Fogueres?

2)Analitzant esta pancarta escolte pel carrer una dona amb evident bona voluntat cridant repetidament “Ocho de marzo huelga feminista”, i en plantege... perquè causa tan justíssima cau en part dels defectes que denuncia; com caïen en el masclisme en la intimitat familiar àdhuc els actius anarquistes de Durruti als anys trenta, com cauen hui els suposadament idealistes anarquistes fra…

'Soy ibicenca, no catalana', per Joan Miquel Delfa

L’últim programa de febrer de 2018 escolte la revista de premsa del programa matinal de Radio Nacional de España... realitzada per un italià: primera manca de congruència, i ho dic sense gens de xenofòbia; ítem més: els/les naturals d’aquella península cauen en general molt i molt bé a molts valencians, com ara Raimon.

Doncs este periodista estranger, per cert amic de Sa Majestat Joan Carles I, empra minuts de ràdio pública per a tot el “territorio nacional” en la “cuestión catalana”, i a continuació passa a llegir el titular de premsa que encapçala este article, referint-se a una metgessa contra “la imposición” de la llengua de Llull... a les Balears: fi de la discussió racional.

Fa anys que publique l’obvietat, gens admesa a l’Espanya castellana, que racionalment no es pot “imposar” la llengua autòctona; podem usar-la poc, no gens, molt, revitalitzar-la, recuperar-ne l’ús social, normalitzar-la... però no imposar-la, per definició.

Personalment reconec la incomoditat d’explicar pero…